Crònica del part (a casa!)

-Fotos fetes per Chiara Capece (amb imatges explícites). Grazie!-

I just avui fa una setmana, el 9 de novembre, finalment, va arribar el gran dia! (*). Va ser el dia que va néixer el meu (segon) fill. I va néixer a casa. En un part ràpid, intens i serè.

Va ser, efectivament, molt diferent al meu primer part.

La bossa es va trencar el dia 8, al vespre, mentre sopàvem. Vem acabar de menjar tranquil·lament, i vem posar a dormir el gran. Vaig avisar a les llevadores, però els vaig dir que estiguessin tranquil·les, que encara no notava cap contracció, i ens vem posar totes a descansar, perquè en qualsevol moment podia començar el part.

Perdia poc líquid, i era absolutament transparent. Em vaig adormir sentint alguna contracció suau. De tant en tant em mig despertava amb alguna contracció lleu, i seguia dormint. Fins que cap allà a les 3 em vaig desvetllar, i ja tenia les contraccions més seguides i intenses. Vaig seguir estirada al llit, esperant. Vaig anar a fer un pipi. Perdia una mica de liquid, aigües rosades. Cap problema, és normal, el coll de l’úter s’estava modificant. Vaig tornar al llit, estava tranquil·la, i cada vegada tenia més contraccions, i cap a les 4 vaig despertar al meu company, perquè feia estona que no notava al menut… i em vaig preocupar una mica. Vem decidir trucar a les llevadores, i les vem esperar, asseguda al sofà, amb la meva parella, amb llum d’espelmes, i música suau.

Van arribar cap poc abans de les 5. Em van dir que no patís, perquè mentre durava la contracció era normal que no notés al petit. I quan no tinc la contracció? Tampoc no el noto, els vaig dir. Tranquil·la, encara que sembli mentida, pot ser que estigui dormint, em van respondre. Li vam escoltar el batec del cor. Estava fantàstic.

Van venir carregades amb una enorme quantitat de maletes, bosses i maletins. Jo seguia asseguda al sofà, era la posició que més em calmava el dolor de les contraccions. Em feien molt mal les lumbars, i m’hi van col·locar un saquet calent de llavors. Amb el rebombori, el gran es va despertar. Molt tranquil, va venir a seure al meu costat, li vaig donar la mà, li vaig explicar que havien vingut l’Inma i la Chiara i les va saludar content. Es va quedar una estona allà, mentre les llevadores anaven preparant coses. Les contraccions que fins aleshores havien sigut molt constants es van començar a espaiar, degut a la presència del meu fill gran. Es veu que acostuma a passar: la mare està pendent del gran, i no es deixa anar igual que si no hi fos.

SONY DSC

Van decidir portar-lo a dormir. La meva parella se’l va endur i li va explicar un munt de contes, fins que es van quedar adormits tots dos. Jo també em vaig retirar a una altra habitació, tota sola, a descansar, i a esperar que el meu cos tornés al punt on s’havia quedat abans que aparegués el meu fill gran. I no va trigar gaire, cap a les 7 (crec… perquè en aquests moments perds la noció del temps) vaig haver-me d’aixecar perquè no aguantava més estirada les contraccions intenses i constants. Vaig tornar al sofà, i com que no sabia com posar-me, les llevadores em van suggerir que anés a la dutxa, a veure com em sentia amb l’aigua calenta. Estava començant a sortir el sol, i el part començava.

SONY DSCSONY DSC

A la dutxa vaig estar (relativament) a gust. M’hi vaig passar una bona estona, amb contraccions seguides i fortes. De tant en tant, apareixia alguna llevadora a escoltar que el batec del cor del menut continués essent fantàstic, i marxava, deixant-me en el meu “globus”. En cap moment no vaig tenir por. Sentia dolor intens, però estava tranquil·la. Pensava en el llibre de la Consuelo Ruiz. I em repetia com un mantra una frase que em va dir una amiga, i que em va ajudar moltíssim: cada contracció no és una contracció més… és una contracció menys. I t’acosta cap al teu fill. Rep-la. Aquesta sensació, en el primer part, va ser tan diferent… va ser tot el contrari… volia fugir, evitar cada nova contracció. Hi lluitava en contra, perquè m’espantava moltíssim.

En un parell de moments vaig tenir dubtes, allà dins la dutxa, sobre si el que em passava era normal, i vaig necessitar la presència de les llevadores, que van venir immediatament i em van tranquil·litzar. Només pel so dels meus gemecs, que eren bastant suaus, elles ja van saber quan vaig començar a empényer, tot i que va ser un matís molt subtil. Realment, jo notava allò que m’havien comentat més d’una vegada: la sensació que un meló m’empenyia el cul.

Quan tanta aigua ja no em reconfortava, sinó que em molestava, vaig sortir. Com vaig poder, perquè els moments de descans entre contraccions eren molt curts, i amb les contraccions pràcticament no em podia moure. Vaig tornar al sofà, que havien cobert amb plàstics i llençols. Aquest cop de quatre potes. Ara ja no gemegava… cridava. Van decidir anar a despertar el meu company. Devien ser vora les 8 del matí.

La sala estava tènuement il·luminada (el pis on vivim no és massa lluminós, i menys a aquelles hores, i menys a la tardor…). Jo seguia en un “globus”. Cridava amb les contraccions. M’era igual. Realment no podia fer altra cosa. Tampoc no eren uns crits molt forts, però sí intensos. I sanglotava. No plorava, però al meu cos li sortia sanglotar i cridar. Tenia tots els músculs en tensió, però tot i això, jo sentia la meva ment tranquil·la. I no devia ser la única, ja que el meu company i les llevadores es van posar a esmorzar, com qui no vol la cosa! Ara hi penso, i la situació era molt còmica… com de pel·lícula italiana! També m’era igual. M’era completament igual. Al meu cos ja no hi havia qui ni què el parés.

SONY DSC

Va arribar un moment que vaig necessitar canviar de posició altra vegada, i em vaig asseure a la cadira de parts. Quin gran invent! Tan senzill i tan còmode. Tenia la meva parella darrere, donant-me suport (en tots els sentits). Allà asseguda, em van ensenyar, a través d’un mirall, com començava a veure’s un caparró peludet. El podia tocar. Això em va omplir de força davant del dolor intens que sentia entre les cames. La carn tibant començava a cremar. I jo cada cop cridava més. Suposo que pels crits, i també per l’hora, el meu fill gran es va despertar. Va venir, i en veure’m cridar, es va espantar. Va dir: “mamaaa…” mig plorós. Pobret. I jo el volia fora d’allà en aquell moment, no volia que fos allà, no volia estar pendent d’ell…  no volia que s’aturés el part.

Però el part no es va aturar. Tenia la sensació que m’estava partint en dos, a través de l’anell de foc, en cosa d’un o dos minuts, va sortir el caparró. I el meu fill gran va canviar la cara radicalment. Va somriure, i es va tranquil·litzar.

SONY DSC

I a l’instant següent, va sortir el cos. El vaig agafar. El germà gran no deixava de saludar al seu germà petit. Hola! Hola! Hola! i somreia, i el saludava amb la mà. Eren les 9:10h.

Molt content, el gran, es va posar a esmorzar, i el seguia saludant al petit des de la taula, mentre menjava galetes. Se’l veia feliç! Mentrestant jo m’estirava al sofà i descansava. El petit es va enganxar al pit i va començar a mamar amb ànsia. Les llevadores van revisar al menut, sempre mantenint-lo enganxat a mi. Tot bé. Feia una cara preciosa, i tenia la pell rosada. Després elles van estar omplint papers, redactant l’informe, recollint i netejant-ho tot, fent temps fins que jo expulsés la placenta. Jo em sentia feliç però molt adolorida.

SONY DSC

Com que trigava i no sortia, finalment em van tornar a asseure a la cadira de parts i, empenyent altra vegada, vaig parir la placenta. Em vaig trobar molt millor de cop. El part s’havia acabat, del tot.

Ara començava una nova aventura…

SONY DSC

… i millor començar-la amb les piles carregades!

Part16-BN.jpg

Només em queda dir que, sense el suport de totes les que m’heu ajudat, això no hagués sigut possible. Parir sí que hagués sigut possible. Sé que en sóc capaç, igual que pràcticament totes les dones. Però no hagués sigut possible fer-ho com ho vaig fer. Si més no, de moment… Tot esperant que parir a casa sigui una opció a l’abast de totes…

Moltes gràcies, de tot cor.

:’-)

(*) Bé, per a mi, i per a “Parir a casa: sí que es pot!”, és el primer dels dos grans dies… L’altre gran dia serà el dia que a la seguretat social s’ofereixi el part a casa com a opció per a totes les dones que ho desitgin i ho puguin fer.

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s